Barcelona i la inseguretat: amagant la pols sota la manta

14 Agosto, 2019 Foto: Matthew Henry / Unsplash

Les pàgines dels mitjans, les tertúlies i les xarxes socials s’han anat omplin de titulars, notícies i rumors relacionats amb l’insuportable nivell d’inseguretat a Barcelona. Mesos abans de les darreres eleccions municipals,  cap el mes de setembre del 2018, el tret de sortida el va donar Manuel Valls amb el seu discurs securitari per fer front al crim a la ciutat.

Setmanes després l’alcaldessa Colau i els seus assessors havien tingut el primer ensurt amb la realitat, l’Òmnibus Municipal de desembre de 2018 assenyalava que la ciutadania percebia la inseguretat com el major problema de la ciutat amb 21 punts, 9 punts per sobre del segon problema percebut: l’accés a l’habitatge, que es valorava amb 12,1 punts. Per arreglar-ho encara més, en el darrer baròmetre de juny de 2019 la percepció sobre la inseguretat segueix com a primer problema ciutadà, amb 27,4 punts, 6 punts més que al desembre de 2018, és a dir 15 punts d’increment en un any i mig.

L’Òmnibus reflecteix només l’estat d’opinió. No te en compte, com sí fa l’Enquesta de Victimització, el record espontani sobre els delictes que ha patit la ciutadania, l’eix subjectiu de l’equació; i tampoc recull els fets penals coneguts pels cossos policials actuants a la ciutat, que serien l’eix objectiu de la mateixa.

La construcció social de l’estat d’opinió de la ciutadania sobre allò que els anglosaxons anomenen por al crim, sempre es fonamenta en el binomi d’aquests dos eixos.

L’enquesta de víctimització 2018, va posar de manifest l’empitjorament d’algunes d’aquestes dades i indicadors essencials sobre la inseguretat: increment en 5 punts de l’índex global de victimizatció; creixement continuat de l’Ìndex de delictes coneguts; estancament de l’índex de denuncia; empitjorament de la percepció de la seguretat respecte de l’any 2017; i de l’índex de convivència al barris, amb una millora escassa (0,4 dècimes); i, finalment el creixement dels delictes coneguts. 

Si ja era destacable l’increment de prop del 22% de les xifres de fets penals coneguts a la ciutat, en el sexenni, 2013 al 2018, l’increment interanual 2017/2018 s’ha situat en prop del 15%, passant dels 189.419 fets penals als 222.700.

Per si aquestes dades no foren preocupants, a Catalunya el gruix del delictes coneguts es corresponen a petits delictes i furts (41,11 %); pel que fa a Barcelona, aquests delictes representen el 59,76 % sobre el total; i als districtes turístics de la ciutat (l’Eixample i Ciutat Vella) representen el 79,94  % sobre el total en aquests dos districtes.

Calia posar fil a l’agulla. El 15 de juny Ada Colau fou reelegida alcaldessa de Barcelona en coalició amb el PSC i amb el recolzament de tres regidors de la candidatura Valls/Ciutadans.

El 21 de juny, just 6 dies després de la constitució de l’Ajuntament, es feia pública una gran operació conjunta policial (GUB, CME i CNP) en qual van participar al voltant de 1000 agents, contra una màfia paquistanesa que controlava el tràfic i la venda al menut de droga al Raval i s’anunciava als quatre vents el desmantellament total del tràfic de drogues al barri, que els mitjans van poder seguir, pràcticament en directe. La Vanguardia ho anunciava en primera plana.

Aquesta va estar la resposta institucional, i primera mesura, a l’empitjorament de la situació de la seguretat a la ciutat que venien denunciant els partits polítics en campanya.

A la fi, però, no eren més que promeses incomplertes. Fent un cop d’ull a l’hemeroteca es pot comprovar l’activitat policial pel control del narcotràfic s’ha centrat, de manera recurrent, en la pressió sobre els barris, traslladant el problema a d’altres territoris.

L’any 2018 es produïa un operatiu similar contra la màfia dominicana; l’any 2017 la premsa informava sobre les actuacions contra el narcotràfic al Raval; l’any 2015 la premsa avisava sobre els operatius policials i les queixes del veïns de la Mina; l’any 2009 contra una xarxa de pakistanesos anterior a l’actual; l’any 2005 es repetien noticies molt semblants a les dels anys de 2017, 2018 i 2019; etc.

Es tracta d’operatius reactius que responen a pressions polítiques, amb molt de soroll i resultats discrets i amb el consegüent trasllat del problema (venda i consum al detall) a zones menys monitoritzades de la ciutat, confirmant el que ja sabíem: que el negoci de la droga, com la matèria, no es destrueix, es trasllada.

Cap a quin barri es derivi el consum i el comerç de la droga, tant i fa. L’evolució en els propers mesos de les xifres de furts i depredacions als barris turístics de la ciutat, ens indicaran quins efectes ha tingut aquest operatiu en la seguretat general de Barcelona.

Les xifres provisionals sobre la inseguretat en el que va d’any sembla que no milloren, i els responsables polítics de la inseguretat ja han decidit l’estratègia. Davant l’evidència que la ciutadania situa la inseguretat com a principal problema de la ciutat, enlloc de propostes de polítiques i accions preventives, es proposen polítiques reactives: més policia, més operatius contra el top manta, més presencia als carrers, més escarafalls, més comèdia, fixant el focus de la política de seguretat, amb un argumentari senzill amb dos eixos principals: repatriar els menors no acompanyats i eradicar la venda ambulant al carrer.

Les mesures que prenguin no rebaixaran el nombre de fets delictius de manera significativa a menys que baixi la demanda, i ni tant sols faran decréixer el tràfic i el consum de drogues. Com tampoc impediran les ocupacions mafioses d’habitatges escandalosament buits al territori, i molt menys que nens i adolescents fugits dels països s’instal·lin a Barcelona o a la perifèria de la ciutat. En tot cas aconseguiran bastir el vell discurs reaccionari de la por ciutadana a la inseguretat de fa dues dècades enrere.

El territori, la població i el turisme

Les dades manifesten un progressiu increment de les xifres que conformen els índexs sobre la inseguretat a la ciutat des de fa lustres, posant en evidència que, al llarg dels anys, s’han mantingut les mateixes polítiques públiques de seguretat sense tenir en compte que la inseguretat és dinàmica i es basteix amb d’altres variables.

Les dades s’encavalquen en un territori i en una població concretes. Les taxes sobre criminalitat, malgrat calcular-se sobre la població de dret, han de tenir en compte la població flotant o de fet, i en el nostre cas, especialment, el turisme de caràcter massiu.

Calcular el nombre de turistes no és gens senzill. Per poder establir un càlcul més determinant, mancaria tenir dades sobre les pernoctacions informals (habitatge turístic no oficial, etc.), o les que es produeixin en altres ciutats o zones turístiques del territori. Tenim, però, algunes dades que poden servir d’indicadors generals per a fer servir en aquests càlculs. I que poden tenir una incidència important sobre la inseguretat.

A la ciutat, hem passat en 20 anys, de vuit a vint milions de pernoctacions turístiques, i en un període similar, hem passat de sis-cents mil a dos milions de creueristes.

El model de turisme de masses i el procés de gentrificació i de turistificació que aquest ha generat, ha estat un dels principals responsables de l’increment dels preus de lloguer i de la consegüent pressió immobiliària als barris. Aquest model extractiu és responsable de les expulsions de veïnes i veïns de les seves llars, de l’abandonament dels edificis, de la transformació de l’habitatge en HUT’s i hotels, i de les ocupacions mafioses (sense k) transformades en narcopisos, en ocasions amb el beneplàcit de la propietat.

Es un model de turisme que atrau un segment important de visitants d’alt poder adquisitiu que venen a la ciutat a consumir: esdeveniments culturals, gastronomia, moda, comerç, però també que demanden altres articles de consum menys amables, com l’alcohol, les drogues o la prostitució. I que exerceixen aquesta pressió demogràfica en zones històricament estigmatitzades, com és el cas del Raval o la Barceloneta. 

La demanda dispara els preus dels habitatges, però també del alcohol i de les drogues, incrementant el mercadeig al carrer, els riscos d’obtenir productes de pitjor qualitat i el conflicte amb el veïnat.

Aquest model, a l’exposar exponencialment la població visitant en el temps (horaris fixos) i en l’espai (barris amb demanda turística, genera més oportunitats pels furts i de depredacions) davant la manca de polítiques preventives ni reguladores del nombre de visitants que un espai, un barri o una ciutat pot assumir, i té efecte crida sobre la petita delinqüència (i sobre la gran delinqüència i les seves plantilles d’empleats) degut a les possibilitats de negoci que aquesta situació ofereix.

Podem establir una certa correlació entre l’increment de turistes i creuristes a la ciutat i l’increment durant els darrers 3 anys dels furts en els barris especialment turistificats, i es tracta d’una correlació molt més factible que la d’atribuir a menors i manters la causalitat de la inseguretat a Barcelona.

Els principis de proximitat i territori airejats com a solució als problemes de la inseguretat, que es van plantejar a la reforma de la GUB de l’any 2016, van quedar absolutament superats per la proliferació (no prevista ?) d’ocupacions (sense k) d’habitatges buits per grup mafiosos; per l’absoluta manca de previsió de les administracions responsables amb els menors no acompanyats; pels efectes que la crida del turisme massiu està fent sobre la delinqüència; pel model de ciutat que converteix l’habitatge en un producte per a l’especulació; i per la tolerància amb les màfies que renten els seus beneficis invertint en immobles, o que dirigeixen els seus negocis des dels hotels de la ciutat (o des d’un vaixell amarrat en algun dels norais del Port Vell).

L’increment d’aquestes xifres té poc a veure amb l’arribada de menors no acompanyats i amb l’activitat dels manters.

Que la resposta policial (que ha estat, és i serà reactiva) te pocs efectes sobre la delinqüència de carrer de la ciutat, és una evidència. Ho fa palès la pròpia evolució de les dades estadístiques, on es manté un volum constant de delictes a la ciutat per sobre dels 150.000 fets penals coneguts des de fa 10 anys.

Cert és que determinats instruments jurídics (com l’encausament per multireincidència) van ajudar a millorar la situació quan es van aplicar, però no deixen de ser instruments reactius que depenen de la pràctica jurídica i de la jurisprudència i no pas de la voluntat de la policia.

És una obvietat que calen més recursos, però que la situació actual estigui relacionada amb l’increment de població flotant a la ciutat, comença a tenir versemblança.

Malgrat algunes obvietats, el discurs securitari resulta fal·laç, reaccionari i és absolutament ineficient. Les seves propostes ens acosten al vell recurs a la tolerància zero del passat. No soluciona res, però resulta molt eficaç per incrementar la por ciutadana i la perspectiva de bons resultats electorals.

Sobre el autor

Profesor colaborador en la asignatura Ciudad, inseguridad y conflicto del Máster Universitario de Ciudad y Urbanismo. Licenciado en Historia General y Geografía, y máster en Política criminal y servicios sociales. Departamento de Interior, Generalitat de Catalunya. Linkedin

Comentarios

Deja un comentario